Crisi sanitària? Crisi del sistema

Manresa, 19 de Març de 2020

Exposant la situació i el context

Situacions complexes requereixen d’explicacions encara més complexes. En aquest breu text no pretenem respondre a totes les preguntes que ens sorgeixen. Simplement volem compartir algunes reflexions que estem fent, que ens porten a un replantejament profund de la societat en la qual vivim.

L’origen d’aquesta crisi sanitària sembla clar. Es tracta d’un virus que va aparèixer fa uns mesos a la província xinesa de Hubei. Els coneixements que tenim sobre aquest organisme viu són molt limitats, no només perquè la ciència monopolitzada del Poder ens està donant poques dades sobre el seu comportament (no han aclarit la pervivència en l’ambient, la mortalitat està encara per verificar…), sinó perquè ens estem empassant noticiaris sencers amb un mantra repetitiu i un xic contradictori: “el virus no mata ‘molt’, però sí que mata”; fa un mes no hi havia problema a celebrar el World Mobile Congress, però ara tothom confinat a casa.

En aquestes condicions, amb tan poca saviesa acumulada (almenys que tinguem a les nostres mans), no es pot assegurar res i totes les mesures sanitàries que es prenguin han d’estar baix constant supervisió. Per tant, qui acusa des dels seus tancaments i des dels seus balcons, a la gent que passeja pel carrer desert, potser hauria de guardar-se la bilis per als qui ens han col·locat en aquesta situació: polítics, empresaris i altres paràsits socials. Si això passa en el 5è dia de tancament, ni volem imaginar què passarà en el dia 10è o 20è…perquè el tancament va per a llarg.

Amb les seves decisions, anteriors i actuals, han aconseguit que la histèria col·lectiva i el pànic social s’instal·lin en la societat mundial. Recordem que mentre escrivim aquestes línies, milions de treballadores i treballadors estan, suposadament, jugant-se la seva vida i la dels altres, desenvolupant les seves tasques sense tot just proteccions…i no parlem només de personal sanitari, sinó de la gent del camp, la gent de moltíssimes fàbriques, o la gent dels transports de mercaderies i passatgers. Els estan enviant a l’escorxador? Com sempre, la resposta no la tenim la majoria de nosaltres, perquè no tenim accés a l’estudi del COVID-19.

Anàlisi del tractament de la situació actual i les mesures preses

Les mesures que s’han pres per part dels governs, anomenats democràtics en contraposició amb al govern autoritari Xinès, s’han caracteritzat per la lentitud, la mentida, o la falta d’informació contrastada i estable, que pràcticament, per al cas que ens ocupa, ve a ser el mateix, també és una marca de la resposta governamental.

Fa mesos que se sap de l’existència d’aquest virus. S’ha ignorat la seva existència i de pas, a la població xinesa resident a Espanya, se la ha discriminat i menyspreat, afortunadament només en casos puntuals. S’han pres mesures molt lentament, a mesura que el virus i la malaltia s’estenia. No s’han pres mesures quan el virus estava a Itàlia. S’ha tractat de tranquil·litzar a la població explicant que la mortalitat era baixa i que les persones que tenien major risc eren les de sempre: immunodeprimides, amb patologies prèvies, etc. En aquesta ocasió els menors i nadons semblen ser més resistents que en altres pandèmies anteriors.

El diumenge 8 de Març es va celebrar el dia de la dona treballadora amb normalitat. Van haver manifestacions massives que alguns van criticar… i després els ha sortit malament la cosa. Però si fem cas als pocs i suposats coneixements que tenim del Coronavirus, no es pot atribuir els contagis a les manifestacions, perquè no encaixarien amb el període d’incubació de la malaltia.

No obstant això, a partir d’aquest cap de setmana, els casos van començar a experimentar un fort augment. El Govern va plantejar mesures que, en teoria, venien avalades per personal sanitari responsable i capaç. Gairebé sense adonar-nos teníem damunt un decret que de sanitari té poc, i sí molt de militarització dels carrers i control poblacional. Tenint en compte que aquests dies campen a pler milers de soldats de l’OTAN en sòl europeu, és lògic que algunes persones enllacin tots dos esdeveniments: l’Estat d’Alarma a Espanya i mitja Europa, amb els exercicis militars més potents que s’han vist en molt de temps en el vell continent, amb total llibertat de circulació.

Els canals de televisió, ràdios, mitjans digitals…començar a repetir el mantra: queda’t a casa i deixa que els professionals s’ocupin de tu. Hauria pogut funcionar i potser tindria sentit, encara amb l’exèrcit als carrers. Però els contrasentits del decret per a l’autoconfinament de la població plantegen seriosos dubtes. Són imbècils les persones que han organitzat aquest embull, són només sàdics que volen que la meitat de la població es mori, són simplement exercicis d’estrès sanitari i militar per a provar equipaments? Tot cap, sobretot tenint en compte que: podem anar a missa, a comprar tabac, arreglar el mòbil, treure diners del caixer, anar al metge, passejar al gos i comprar-li menjar, comprar en el súper (però no en alguns mercats a l’aire lliure), algunes persones fins a viatjar, anar a treballar… No obstant això, no pots sortir a passejar al camp, ni treure les escombraries, ni treure a les criatures al parc, fins i tot encara que prenguem mesures per a guardar la distància de seguretat. Com a mínim, això no és seriós, per aquest motiu posem en quarantena tot aquest espectacle de llums i so.

S’estan donant reaccions de tota mena; i encara no s’han complert ni cinc dies de tancament. Hi ha gent que s’ha “saltat” el decret i ha estat multada, apallissada i increpada des dels balcons i finestres per ser al carrer… mentre policies, militars i transeünts laborals i compradors caminen per carrers i avingudes sense mesures de protecció. Hi ha gent que s’ha tancat a casa a calç i cant, que només sortirà una vegada a la setmana per a comprar el mínim necessari, pensat que està fent un gran bé al seu país i que està col·laborant en l’erradicació de la malaltia. Fins i tot hi ha gent que, pensant que actua dins de la legalitat i la correcció, està sortint a terrats i balcons per a animar als seus veïns a realitzar exercici físic… una actitud molt positiva; llàstima que ja els hagin tallat les ales des de l’autoritat competent, l’exèrcit, i els hagin manat per a dins.

Com dèiem, la televisió està contribuint en gran manera a la creació del kaos i la histèria col·lectiva. Tenim al Ferreras amb la seva gesticulació corporal exagerada, el to de veu elevat, els seus canvis de cambra i imatge que fan que el cap te de voltes… tenim a la Griso, amb les seves sensancionalisme vomitiu, fent entrevistes a familiars de persones mortes…de Lorenzo Milá encara fa molt temps que no sabem res, és possible que estigui mort pel CoronaVirus? S’està animant a la delació ciutadana, repetint una vegada després d’una altra el mal que fan a la societat i la seva salut els comportaments incívics d’algunes persones… però poc es diu sobre la falta de EPI´s del personal sanitari, de la neteja, dels supermercats, etc… dels quals es destaca la seva excel·lent tasca… com ja ho fessin per als liquidadors de Txernòbil.

Repetim: només portem uns dies aïllades a les nostres cases i la gent ja està donant mostres de no poder suportar-ho per molt de temps… i ens queda molt a suportar. Serà aquest un nou exercici de control social? Com no tenim proves, no podem afirmar-ho, però el que és segur és que serà objecte d’estudi sobre el comportament humà en acte-captivitat militar.

D’altra banda, en aquests dies, setmanes o mesos que ens esperen de toc de queda (a Itàlia ja ho apliquen) i restriccions socials, la salut de les persones es veurà molt minvada. Hi ha gent que necessita passejar mitja hora al dia per prescripció facultativa; persones amb malalties mentals que necessiten estabilitat emocional i tranquil·litat, cosa que no els permet el tancament; es fomenta l’alcoholisme i l’alimentació escombraries, amb greus conseqüències per a la salut; les criatures, a més d’aprendre a obeir l’ordre militar, ho passaran molt malament… i no diguem les persones que s’encarreguen d’elles… tenim una bomba de rellotgeria a cada casa, que per molt de ioga que fem, hi ha moltes possibilitats que esclati. No és alarmisme, és realisme…exactament igual de real que les armes dels militars.

Hem deixat per al final de l’anàlisi de la situació actual el tema laboral i social. A part de la injecció econòmica a les empreses, l’escassíssima protecció cap a les persones treballadores, l’oblit dels lloguers en la moratòria d’hipoteques anunciada… tenim damunt l’última i nova reforma laboral, una reforma laboral sota les ordres del militar. Possiblement no els feia falta el canvi en la legislació dels ERTE´s perquè ja ho tenien molt fàcil i, sincerament, podrien haver tirat amb el que tenien. Però han volgut vestir de gran avanci les mesures socials que acompanyen al ERTE, que per cert ja estava regulat anteriorment. De pas, fixen l’atenció en els acomiadaments col·lectius i amaguen els molt més massius acomiadaments individuals, que passaran sense pena ni glòria.

Amb els sindicats autoclausurats per la nostra pròpia decisió, sense gaire capacitat de mobilització, sense poder si més no imprimir un paper per a portar-lo a jutjats a presentar una demanda per vulneració de drets fonamentals (recordem que en aquest cas i en acomiadaments col·lectius els terminis continuen corrent), les empreses el tenen en safata. A més, hi ha altres mercantils que, aprofitant la conjuntura de falta de competència, estan obligant la plantilla a continuar treballant, sense posar mesures de contenció per a la infecció, i sent a més empreses de sectors no imprescindibles. Si el personal sanitari i de neteja està sense EPI´s, la qual cosa no té sentit és que, en fàbriques de cotxes o de material per anar a esquiar, estiguin produint, fins i tot portant mesures de protecció. Tampoc té sentit que la gent s’amuntegui en les estacions de metro i tren… però sembla que aquest tipus de contradiccions a penes interessen als mitjans, i molt menys al govern i al capitalisme.

Es podria haver evitat aquesta situació

No fa falta ser un geni per a dir, com a poc, que en aquest territori s’ha pecat de falta de previsió, sigui o no interessada aquesta absència total de planificació.

El sistema sanitari es trobava en una mala situació de partida. La retallada pressupostària dels últims anys de democràcia, no sols en personal, sinó també en material, és un dels causants que aquesta crisi sanitària hagi sobrepassat els límits de l’atenció a la població. Els hospitals ja estaven saturats abans de la pandèmia; ho estan tots els hiverns i això ja havia causat morts en els passadissos, en espera d’un llit en urgències. Les professionals del món sanitari portem patint retallades, abusos i precarietat molts anys. La privatització de serveis es va afegir a la inutilitat manifesta dels qui dirigeixen la sanitat, establint que vetllar per la salut de les persones podia ser objecte de lucre personal, en lloc de reforçar el seu vessant solidari i humana. En el cas del servei de transport sanitari acabem de presenciar el més miserable dels intents de lucre personal a costa de la salut de les persones: l’inici d’un ERTE en l’empresa Falck, concessionària del servei de Transport Sanitari a Catalunya. Hem de fregar-nos els ulls per a creure’ns que això estigui passant, però hauríem d’haver-ho vist venir… i haver-ho evitat.

S’han tancat llits d’hospitals públics i obert hospitals privats, la construcció i la inversió dels quals principal ha estat amb els diners de totes. Des de fa anys hi ha retallades en la utilització de material bàsic, com a guants i màscares: en aquestes condicions és lògic que tothom s’infecti. Els torns són interminables, la càrrega de treball insuportable i la precarietat ens empeny a aguantar el que ens tirin. Però ara és quan l’estem veient les orelles al llop. Ara s’està destapant la insolidaritat de la sanitat privada (salvant això sí la labor que duen a terme la majoria dels seus professionals contractades), les manques en recerca, la falta de personal, les privatitzacions de serveis bàsics com a bugaderia i alimentació… com se sol dir, mai passa res fins que passa.

En la sanitat, a més de destacar el paper rellevant que estan tenint tot el personal dels hospitals (des de neteja fins a cirurgia, passant per administratives) en les cures de les persones malaltes, cal destacar la tasca del personal dels Centres d’Atenció Primària. Solament la feina d’assessorar, tranquil·litzar i solucionar problemes lleus a una població que estem perdent els nervis cada dia que passa, és ja un repte gegant. Ho estan fent a més sense ningú al capdavant, atès que en aquest moment ni els mitjans de comunicació, ni la població que està a casa estan mirant cap a les localitats i barris. S’ha implantat la sanitat militar, que no té en compte a les persones més febles, ni la silenciosa labor de cures del personal dels CAP´s. Són molts anys els que s’ha passat el seu personal reclamant millores. No fa massa que van protagonitzar una vaga per a aconseguir-ho, però vist el vist, la cosa no va donar fruits.

Quant a la tasca fonamental del personal de Transport Sanitari, tant l’urgent com els serveis programats, que estan portant cada dia a persones malaltes a les sessions de diàlisis o radioteràpia, la situació és insostenible. La privatització, l’ànim de lucre personal en el desenvolupament del servei, ha minimitzat el material amb el qual es compta, els circuits de neteja i desinfecció dels vehicles, minvat les plantilles i sobretot, ha generat un pànic a les represàlies que impedeix que la plantilla estigui rebutjant treballar sense EPI, o simplement tirar a rentar la roba contaminada en la seva corresponent bossa i el contendor que li toca. Si s’haguessin fet les coses bé des del principi, és molt probable que la gran majoria de professionals del sector no haguessin escampat el virus pertot arreu.

Capítol a part, en la crònica negra de l’estat actual del sistema soci-sanitari, mereixen les residències geriàtriques. Les condicions de massificació, de falta de personal i de falta de material bàsic, feien que la salut col·lectiva en les residències pengés d’un fil. Aquest fil s’ha trencat pel virus, que està resultant ser letal per a les persones residents. No creiem arriscar molt si diem que les males condicions en les quals estan aquests equipaments, tenen molt a veure amb les defuncions. És lògic, tenint en compte que el que hauria de ser un servei públic a les nostres persones majors, s’ha convertit en un negoci que mou milions. Mai passa res, fins que passa, i el que està tenint lloc és una veritable massacre de persones ancianes, que està passant sense pena ni glòria com una informació més, entre concerts i estupideses diverses que estan inundat la xarxa global.

En general, la planificació per a afrontar aquesta crisi ha estat nul·la. No hi havia o no s’han utilitzat cap pla de prevenció de riscos previsibles. No s’ha informat degudament de la gravetat suposada de la infecció, per ignorància, prepotència, per salvar l’economia abans que a les persones, o bé per pur sadisme polític. No s’han establert hospitals de campanya fora de les instal·lacions habituals. No s’han realitzat proves massives a la població fins a dies després del decret d’acte-confinament. Aquest decret ha arribat tard i militaritzat, en lloc d’estar sostingut pel personal sanitari, que es desviu perquè la gent es quedi a les seves cases, mentre la maquinària capitalista i estatal obliga milions a amuntegar-se en el metre per a anar a treballar. S’estableixen mesures estúpides com impedir que les criatures puguin sortir al parc, encara que sigui per torns, mentre permet que acudim a l’església a resar. Podríem seguir així fins al judici final… o fins que la nostra estupidesa desaparegui.

Com a última anotació en aquest apartat, deixem una reflexió que, encara que sembli complicada d’entendre, és molt senzilla de portar a la pràctica. Cal destacar que si és complicada d’entendre és per l’estructura mental que tenim inserida, que impedeix pensar que es pot funcionar sense caps. Es tracta de l’evidència científica que els qui ens governen i els qui donen les ordres de manera habitual en la Sanitat, no tenen ni idea del que estan fent. Això, o són ens psicòpates, però de moment els atorgarem el benefici del dubte.

Si el rei està nu…

Hans Christian Andersen, escriptor danès de contes suposadament infantils, però amb una gran càrrega política, va crear en el segle XIX una rondalla que venia a comptar el següent: un rei es va posar un vestit recomanat pel seu sastre de confiança, que deia que la tela només la podien veure els seus súbdits; com ell tenia la mirada pura, no podia veure-la. Quan es va mostrar davant el poble amb el vestit de tela visible, només a ulls de la plebs, ningú deia res. Tothom al·lucinava quan el rei es va presentar en pilotes en una recepció oficial, però no s’atrevien a riure’s de l’imbècil del rei, que s’havia deixat enganyar pel capitalista de torn, que havia cobrat per fer el vestit, quan no havia donat un pal a l’aigua més que per a enganyar a l’imbècil del rei. Només va haver-hi una visionària, una nena petita que va gosar a assenyalar la nuesa del rei. Immediatament, la resta de la gent va començar a riure’s de l’imbècil i des de llavors van deixar de tenir-li por i d’obeir-li.

El conte és molt bonic, i encara que la realitat actual se li sembla molt, se’ns està fent complicat respondre com mereix. El rei representaria al cap de l’estat, al govern, als irreponsables caps sanitaris; el sastre seria el sistema capitalista i les empreses; la plebs som totes les plantilles, en aquest cas del sistema sociosanitari; la jove serien aquelles persones, col·lectius i organitzacions que ens estem atrevint, en aquesta era de foscor i fe cega, a qüestionar el sistema establert.

El rei, sense tenir ni idea de com es gestiona cap assumpte col·lectiu, assumeix decisions que els seus resultats no haurà d’afrontar; els seus assessors fan bàsicament el mateix que el sastre i tenen un concepte dels assumptes comunitaris molt llunyà de la realitat. El sastre capitalista s’aprofita del rei i li treu els quarts sense haver donat un pal a l’aigua, uns quarts que el propi rei li ha tret abans a la plebs. La plebs, acostumada als pals i a les manques, amb una por atroç a qualsevol lluita que pugui canviar el seu estatus actual, els riu les gràcies, anant a votar cada poc i legitimant el regnat. La nena, igual de valenta que espantada, s’atreveix a plantar-li cara; amb la força de les seves idees, la seva gran convicció i el seu exemple, anima a la resta de la plebs (perquè la jove també és de la plebs) a fer el mateix.

…matem al rei

En aquests pocs dies hem constatat, de manera dramàtica, que la historieta que hem comptat s’assembla molt a la realitat. Les decisions que s’han pres no s’ajusten a cap mena de criteri científic raonat. El govern ha anat a remolc de l’expansió del virus… i això sense pensar que totes aquestes males decisions no estaven pensades. Les empreses han tret profit i rebran un bon pessic a costa de les retallades que vénen en els pròxims mesos, que molt ens temem que tornaran a afectar la sanitat. La plebs està exigint a la plebs que es quedin a casa, sense pensar que el govern els vol produint perquè l’economia no acabi de caure. La jove està fent esforços perquè s’escolti la seva veu, i encara que de moment no ha pogut alçar-se per sobre de la multitud, aviat es farà escoltar… llavors, matarem al rei… i al seu seguici, a les seves pilotes i consellers de torn, i als seus sastres capitalistes.

Els matarem, perquè de cap altra manera deixaran que els arrabassem els seus privilegis, ni els governs, ni els capitalistes, ni els empresaris. No serà fàcil, perquè viuen de parasitar el nostre esforç, però si volem sobreviure, no tenim més remei que acabar amb ells.

Sabem que un sistema soci-sanitari com l’actual és insostenible, perquè en lloc d’estar al servei de les persones, està al servei del capitalisme. Per això, hem de lluitar per:

  • Crear un sistema sanitari que tingui com a pilar fonamental la filosofia del suport mutu i la solidaritat; de la transmissió de coneixements en lloc de la guerra per patents; del servei en lloc del lucre.
  • Descentralitzar i adaptar el sistema a les necessitats de les comarques i municipis, sobre la base del coneixement del territori.
  • Federant lliurement els sistemes sanitaris de cada territori, per a poder donar-nos suport en la solució de les manques d’unes, que seran les fortaleses d’unes altres.
  • Posar les tasques de cures en el centre del sistema, perquè funcioni sobre la base de la vida en lloc de sobre la base de l’estadística.
  • Construir tot el sistema en el marc del comunisme llibertari; exigir de cadascú segons les seves capacitats i oferir a cada persona sobre la base de les necessitats.

Sabem que això és possible, perquè som nosaltres els qui fem la sanitat, i també els qui sempre estem proposant idees per a gestionar millor el sistema soci-sanitari. Deixem llavors d’amagar-nos, escoltem a la jove que diu que el rei està nu, i si no ahueca l’ala…matem al rei!

Per l’autogestió i descentralització del sistema soci-sanitari. Pel Comunisme Llibertari. Organitza’t i lluita, que ja anem tard!

Secció Sindical Transport Sanitari

CNT Manresa

Deixa un comentari