NO A LA U.M.E.; SI ALS SEUS MITJANS
Els focus s’encenen al pas de la Unitat Militar d’Emergències. Són els principals protagonistes a les catàstrofes que estan afectant aquest territori en els últims vint anys. Els mitjans de comunicació oficials (gairebé tots) apunten les seves cambres cap als seus impecables uniformes. L’exèrcit està orgullós de l’eina que més li acosta a la població. Però la realitat és que aquesta imatge, de la mateixa manera que tot l’enfocament de la pandèmia que estem sofrint, no és més que un espectacle de llum, so i colors.
La UME va començar la seva marxa en la primera legislatura de Zapatero. En aquells dies la crítica a aquest cos militar era molt més senzilla. Es tractava de personal no entrenat, no qualificat i sobretot sense experiència real en les emergències. Companyes de sectors com l’extinció d’incendis forestals ho saben de sobres. No obstant això, mentre moria personal civil enmig de les flames, els mitjans es fixaven en el “exèrcit vermell”.
Han passat ja uns quants anys des de la seva estrena. És probable que l’UME hagi adquirit una gran experiència i s’han convertit en peça fonamental a l’hora d’afrontar situacions d’emergència, com a incendis o inundacions. Compten amb material de treball que és l’enveja de qualsevol cos civil d’emergències. Però el seu gran avanç ha estat la completa rentada d’imatge que han aconseguit, amb la inestimable col·laboració dels mitjans de comunicació. Cal destacar que els qui més han buscat el reconeixement civil d’aquest cos militar, ha estat el PSOE, que té les mans tacades de molt més que calç, encara que “el coletas” se li hagi oblidat.
No obstant això, pensem que no cal tirar la tovallola. No podem consentir que la UME es passegi per les zones de catàstrofes humanitàries com si es tractés de salvadors de la humanitat. Són militars. Són un cos armat i l’hem vist aquests dies. S’han passejat pels carrers de moltes ciutats, no sols fent labors logístiques i de neteja, sinó fent labors policials i repressives. Per a què necessita l’UME gent armada, si se suposa que “el poble” els adora?
La UME compta amb una distribució geogràfica excel·lent, mentre que les Brigades de Reforç d’Incendis Forestals compten cada any amb menys bases operatives. La UME compta amb vehicles de primer nivell, mentre que en Bombers tenen camions que poc els falta per a arrencar amb manovella. La UME té EPIs homologats per a cada actuació que es requereix, mentre el personal sanitari ha de retallar bosses d’escombraries i demanar suport a la població per a poder protegir-se del contagi. Per què finança l’Estat un cos armat per a ajudar a la població en catàstrofes, quan té al personal d’emergències i sanitari abandonat a la seva sort?
La resposta és el control. Tot Estat necessita una eina per a garantir l’aplicació de la llei en últim terme. Si la policia i la guàrdia civil no contenen el brot de ràbia, aquí està l’exèrcit per a salvaguardar la unitat d’Espanya. La pretesa república catalana també va pensar a dotar-se d’un cos armat millor preparat que la seva policia autonòmica, per a la seva molt democràtic nou Estat d’Europa.
Però, per a què necessiten prendre el control en un cas de catàstrofe? És molt senzill. Quan succeeixen esdeveniments d’una magnitud similar a la d’aquesta pandèmia que estem patint, l’Estat no és capaç de gestionar la situació íntegrament. Moltes coses escapen al seu control i no és capaç d’arribar a cada racó del territori. La població no es queda esperant que els vengen a rescatar polítics o militars, sinó que actua pel seu compte, organitzant-se com pot per a satisfer les necessitats bàsiques que es presenten. Aquestes reaccions civils no agraden als Estats, que tracten de controlar els brots de solidaritat i canalitzar-los, no sigui que la població s’adoni que no fan falta polítics ni cossos armats per a solucionar els seus problemes. Ha succeït així a Haití, els EUA, Austràlia, però també a Espanya quan, davant les últimes inundacions patides, s’han organitzat grups civils per a col·laborar en tasques de neteja i crear caixes de resistència, per a pal·liar els efectes econòmics negatius a la població afectada.
Animem a totes aquelles persones que estan en l’UME per vocació civil i no militar al fet que donin suport a la reivindicació de la desmilitarització de la Unitat Militar d’Emergències. Serà un benefici per a elles i les seves famílies, perquè segurament milloren les seves condicions laborals i els permetin desenvolupar les seves funcions durant més temps, sense haver d’acoblar-se a la disciplina militar. No volem que sigui gent armada la que vingui a rescatar-nos d’un incendi o una inundació. Tampoc volem gent armada als hospitals de campanya, ni en els trasllats de gent malalta en ambulàncies. Volem que el material amb el qual compten i l’experiència adquirida, es posin al servei de la població des de fora de l’exèrcit. Volem més recursos per a la sanitat, extinció d’incendis i altres serveis a la població.
Per unes emergències civils, per una vida sense militars.
