REPENSAR LA SALUT PER A REPENSAR LA VIDA

Intro

La salut és l’important, deien moltes persones que no tenien cobertes moltes de les necessitats que es consideren bàsiques en el món capitalista occidental. Si no tens salut, no pots fer res, deien unes altres. Sense adonar-nos ha arribat el moment en el qual la salut dels països de l’anomenat primer món no està garantida. No és només la falta de mitjans per a cobrir els serveis sanitaris, ni la destrucció del mitjà en el qual vivim, la qual cosa impedeix la garantia de la nostra salut, sinó també la impossibilitat d’aconseguir les metes desitjades socialment.

L’Organització Mundial de la Salut, que està tenint un paper protagonista en aquests moments, va definir la salut com “un estat de complet benestar físic, mental i social, i no solament l’absència d’afeccions o malalties”. No es tracta només de no patir malalties, sinó que cal tenir en compte factors socials per a poder dir si estem o no sans.

Floreal Ferrara, cardiòleg i especialista en medicina social (fill d’un fuster naval anarquista, com el seu nom ens fa sospitar), va complementar aquesta definició en les tres àrees plantejades. En la salut física, que correspon a la capacitat d’una persona de mantenir l’intercanvi amb l’entorn i donar una resposta física a les situacions que se li plantegen. En la salut mental, que radica en l’equilibri de la persona amb el seu entorn, la qual cosa implica una possibilitat de resolució dels conflictes que li apareixen. En la salut social, en la mesura que la persona pugui conviure amb un equilibri psicodinámico, amb satisfacció de les seves necessitats i també de les seves aspiracions.

Atesa aquesta definició i als conceptes que componen la salut de les persones, podem deduir que, malgrat els intents de l’OMS per a unificar criteris, no es pot garantir la salut per a totes les persones del món, sense garantir abans la llibertat, igualtat i autonomia de les persones i comunitats. Mai podrem trobar l’equilibri amb un entorn en contínua destrucció; tampoc en una societat que té la competència en lloc de la col·laboració com a motor; per descomptat, no podem trobar la salut en una societat en la qual no aconseguim la satisfacció de les mínimes necessitats bàsiques per a la supervivència: pa, treball, sostre i dignitat. Ho estem veient i ho patirem.

Governs, Estats i gestió de les Pandèmies (aquesta i les que vindran)

El Sistema Sanitari o la “Sanitat” està en mans dels Governs de torn i no de les persones que componem la societat. Mitjançant els mecanismes de l’Estat i de les Regions, aquests governants han lliurat el sistema que se suposa que ens hauria de garantir la salut a la “ciutadania”, a empreses amb ànim de lucre, que generen beneficis milionaris per als seus inversors, que al seu torn agraeixen el gest a la classe política, assegurant-los una bona jubilació en els consells d’administració.

Governants, suposadament assessorats per científics, són els qui han pres les decisions sobre com s’havia d’actuar davant la Pandèmia que se’ns venia damunt; des d’un primer moment es va deixar clar que no es podria evitar, tenint en compte que l’escenari que es plantejava en un inici era el de l’arribada d’un virus menys transmissible i menys letal. Les decisions s’han pres de manera centralitzada, bé sigui des de les regions, bé des de l’Estat, la qual cosa ha impedit adaptar les mesures a prendre al territori en el qual s’havien d’aplicar, tenint com a resultat el confinament en cases de camp a persones majors, a les quals el seu garant de la salut, lo metge rural, els havia “receptat” moviment diari a l’aire lliure. Les persones que assessoren els governs no es cansen de repetir-ho. Les mesures que s’estan prenent no són per a acabar amb el SARS-CoV-2 (coronavirus que provoca la malaltia COVID-19), sinó per a baixar la corba de contagis i evitar el col·lapse dels serveis sanitaris.

El virus ha mutat, ha aconseguit saltar des d’un vector de transmissió salvatge a un altre humà. Per a això ha comptat amb la nostra inestimable ajuda. Fent cas omís dels advertiments de l’OMS, s’ha impedit l’equilibri entre nosaltres i el mitjà en el qual ens movem, promovent la destrucció de l’entorn amb l’objectiu de treure benefici econòmic per a unes quantes persones. La resta ens hem conformat amb les migajas que queien i ens hem empassat el conte del desenvolupament i el creixement constant però sostenible.

El personal científic que assessora els governs també el té clar, però ni pot, ni ho dirà: les altes taxes de letalidad no es produeixen tan sols per la força del patogen, sinó per l’absència d’una xarxa sanitària eficaç. La sanitat es col·lapsa en cada brot de grip comuna. Cada any veiem i denunciem les imatges de persones enmig dels passadissos d’urgències, la saturació del servei, les llistes d’espera, el desviament de pacients a la sanitat privada…la salut no es pot sustentar en un sistema sanitari que és només façana, però que no té res per dins. Falta material, falten EPI´s, falta personal…i per moltes campanyes digitals que s’estan duent a terme, no podrem canviar la situació des de casa, ni tampoc des dels jutjats. Ho estem veient i ho estem patint.

La solució d’urgència a aquesta crisi l’estan trobant en el confinament total de la població i en la militarització dels carrers. L’aïllament total no és una solució efectiva si no s’activen altres mesures. Tampoc ho és si el confinament sorgeix des de la centralitat de l’Estat o de les autonomies. Només estem veient la punta de l’iceberg dels problemes de salut que aquesta mesura causarà, pel fet d’aplicar-la tarda, per fer-lo des de la política de la por i la repressió, i per no tenir en compte les particularitats dels territoris i de les persones. A més, sabem ja que el virus no es marxarà, es quedarà amb nosaltres i tornarà a surgir; la pregunta és si actuarem de la mateixa manera irracionalment obedient.

Lamentablement ens queden moltes pandèmies per sofrir. Sense pretendre ofendre a ningú, menys encara a les persones que han sofert la pèrdua de sers estimats, aquesta pandèmia ha estat suau en les seves conseqüències, malgrat la pèssima gestió que ha fet augmentar el nombre de morts i de contagis. Si en el futur ens trobem amb una altra mena de virus, més letal que el SARS-Cov-2, serà millor que ens enxampi previnguts i havent-hi re-estructurat la societat i els nostres serveis sanitaris, perquè puguem garantir un mínim de salut a les persones.

És probable que, si no canviem res de l’essencial, si sortim al carrer, quan s’aixequi el confinament, per a continuar fent el mateix que fèiem abans, molt aviat hàgim de tornar a les nostres cases una altra temporada. La societat del capitalisme, del consumisme, de la individualitat sense tenir en compte la comunitat, és una societat que no pot garantir la salut. La societat capitalista enmalalta el planeta i ens emmalalteix a tots els éssers que vivim en ell.

L’Estat no és cap aliat. És un instrument de control i gestió dels recursos d’un territori, sobre la base d’interessos que no tenen per què afavorir la salut de les persones. En aquests temps hi ha un gran combat per a accedir als comandaments, fins i tot per a crear estats propis. Però la gènesi dels estats no pot deslligar-se del Poder militar, per la qual cosa cap Estat que tingui la intenció de continuar sent-ho, pot renunciar a aquest poder. El món està en guerra i l’estan repetint constantment en els seus comunicats. Ho estem veient i ho estem patint, a Espanya i a Catalunya.

Si acceptem l’actual estat de les coses, si acceptem el confinament centralitzat i sense cap mena de crítica, entenent-ho com un acte de “responsabilitat”, ens estem fent un mal servei i fomentant l’expansió de la por. Estem fomentant l’acceptació d’aquesta mesura per a futures epidèmies o catàstrofes. La solidaritat que s’està intentant fer efectiva en moltes zones s’està convertint en caritat desorganitzada i irreflexiva. Estem veient com pels carrers surt gent amb màscares FPP2 i FPP3, mentre el personal sanitari, que necessita urgentment d’aquest material, no disposa d’ell. Veiem a gent que va amb cotxe amb màscara FPP2/FPP3 i guants posats, presa del pànic o de l’egoisme. L’absència de xarxes de solidaritat o el control d’aquestes xarxes per part de l’Administració (o del seu funcionariat), està impedint el desenvolupament de relacions personals i de creació d’espais de decisió comunitària, que sí que poden garantir la salut en un futur, des de la responsabilitat i la consciència. On estan ara aquelles persones que solen treure la paraula “anarquia” per a referir-se al kaos? Perquè qualsevol persona que tingui mínims coneixements en matèria sanitària pot veure que aquesta situació és caòtica, i no l’hem provocat les organitzacions o individus que ens considerem o se’ns considera anarquistes. És el káos de l’Estat i del Capitalisme.

Els virus i molts altres patògens són aquí, eren aquí i seguiran aquí, amb nosaltres o sense nosaltres. Haurem d’aprendre a conviure, perquè si tractem d’exterminar-los, que sembla el pla ideat pels Governs, tornarem a desequilibrar el mitjà en el qual vivim.

Repensar la Sanitat

El sistema sanitari és un dels pilars que hauria de garantir la salut de les persones. Esperem que hagi quedat clar que el que tenim en els nostres territoris no compleix aquesta funció. La sanitat és un edifici corcat, al qual li han posat una mica de maquillatge i han pagat una bona campanya de màrqueting, mentre han saquejat el poc personal i material que un dia van ficar dins.

Les bases teòriques sobre les quals hauria d’assentar-se el sistema sanitari no són més que paper mullat. L’organització de l’Atenció Primària entorn d’Àrees Bàsiques de Salut no s’ha respectat. La primera barrera contra la infecció generalitzada ha desaparegut per decisió de persones “responsables” del sistema sanitari, i només mitjançant la pressió del personal dels CAPs s’han tornat a obrir els centres de salut que van tancar al principi de la Pandèmia. A més, en comunitats com la madrilenya, el personal d’aquests centres s’està derivant als hospitals de campanya construïts i dirigits per l’exèrcit, on s’està treballant sobre la base de criteris sanitaris aplicats en catàstrofes, deixant fora de l’atenció a un bon nombre de persones, per considerar-les irrecuperables.

Té pinta que passarem aquesta Pandèmia sense que s’hagin escoltat els laments de professionals; tampoc s’han escoltat els de persones que estan sofrint l’abandó en el sector soci-sanitari i de les cures (residències, atenció a domicili, treballadores de la llar…). Nombroses campanyes digitals, denúncies en Inspecció de Treball, fins i tot mesures judicials estan cridant a proveir de material al personal que treballa amb grups de risc i persones malaltes…però no s’està aconseguint l’objectiu. Continuen augmentant els casos de positius…això sí, només estan transcendint les dades de personal sanitari, no de treballadores de la llar, ni de netejadores, ni de cuidadores…i tot això mentre governa el feminisme d’Estat.

Sortir d’aquesta situació costarà molt i ens deixarà una marca psicològica que el sistema sanitari en enderrocament no podrà tractar. Haurem de ser nosaltres els qui ho afrontem i haurem de fer-ho comprometent-nos amb un canvi social, que haurà de partir primer d’un canvi de mentalitat individual i col·lectiva. Posem sobre el paper algunes reflexions que tocarà desenvolupar entre totes.

1. Descentralització total del sistema sanitari. Les mesures que en un territori funcionen, no té per què fer-lo en el territori veí. Això serveix tant per a les situacions d’emergència, com per a la cerca diària de la salut individual i comunitària. La integració del sistema sanitari en la comunitat ha de ser total. Això implica que l’accés de totes les persones ha de ser totalment lliure. També implica que els coneixements sobre tots els aspectes de la salut han de ser posats en comú.

Exemple: les mesures de confinament a les ciutats no poden ser les mateixes que en zones rurals.

2. Aplicació del federalisme com a mecanisme de relació entre els sistemes sanitaris dels territoris, sobre la base de la col·laboració i amb rebuig absolut a la competència Capitalista i l’utilitarisme de l’Estat. Les solucions als problemes es busquen en l’entorn pròxim. Si es encentran solucions o s’aconsegueixen troballes en un territori, s’han de posar en comú en tota la xarxa, per a trobar aplicacions pràctiques en cada territori. El federalisme, el contacte directe i estable, permet establir criteris comuns quan són necessaris.

Exemple: si en un territori descobreixen una vacuna contra un virus, no es pot permetre que aquest coneixement quedi només en mans dels seus descobridors, ni que s’obtingui un lucre personal amb el descobriment. Es posa en mans de la Federació, socialitzant el coneixement.

3. Atenció Primària com a base del sistema sanitari. L’especialització mèdica és un bon invent. Som capaços de resoldre problemàtiques de salut que abans suposaven la mort segura. No obstant això, hem deïficat a certa part del personal especialista, mentre hem enfonsat al personal de la primària. Com hem vist i patit, no ens ho podem permetre. Les Àrees Bàsiques de Salut s’han de repensar, dotar de personal i material suficient, a més de suposar el nucli de coneixements sobre la salut que ha d’estar en continu flux entre la població.

Exemple: en els primers moments de la crisi s’han desmantellat els Centres d’Atenció Primària, generant el caos i el col·lapse en les centraletes i els hospitals, mentre el personal dels centres reclamava la reobertura d’aquests, garantint la seva seguretat.

4. Socialització de coneixements i responsabilitat col·lectiva en els Plans de Prevenció dels Riscos Previsibles. L’ésser humà ha sobreviscut al llarg dels segles gràcies a la col·laboració, forçada o lliure. Hem estat capaços d’enfrontar sacsejades del planeta, com a huracans, terratrèmols, tsunamis…perquè s’han acumulat coneixements que ens han permès preveer el comportament de l’el nostre entorn. Aquest coneixement ha d’estar en mans de la població, no de manera acrítica i obedient, sinó de manera responsable i activa.

Exemple (negatiu): malgrat els constants advertiments per part de professionals de les emergències i les catàstrofes, no s’han implantat mesures per a solucionar els problemes en territoris amb alts índexs d’inundacions, perquè l’última paraula la té l’Estat i els Governs locals, que no han mogut ni mouran un dit per resoldre el problema. Si la població no actuem, continuarem sofrint.

5. El nou sistema sanitari, federal i comunitari, ha d’estar dotat amb tots els recursos necessaris, sempre que hi hagi disponibilitat efectiva. No es pot desviar ni un sol esforç per a benefici d’unes poques persones. Si hi ha matèries primeres, personal i instrumental, ha de ser possible tot el que imaginem.

Exemple: els mitjans més moderns de protecció i tractament de malalties no poden estar en mans de militars o policies, ni d’empreses privades; han d’estar en els territoris, en mans de la població local.

6. Solidaritat en lloc de caritat. L’ajuda a territoris veïns en problemes sanitaris no es pot donar des d’una posició de superioritat moral, econòmica o política. L’ajuda ha de ser recíproca i lliure.

Exemple (que es pot convertir en negatiu): el suport que està rebent Itàlia per part de personal sanitari cubà, si no tenim en compte les lluites polítiques que puguin estar darrere d’aquest suport. Els coneixements del personal del Carib poden ser molt útils per a afrontar la situació.

Per a repensar la vida

Les bases que acabem de proposar per a aconseguir el màxim estat de salut, són impossibles d’aplicar sota el jou de l’Estat i del Capitalisme; per tant, cal repensar la vida per a poder reorganitzar la sanitat. Cal pensar en una vida sense Capitalisme, ni Estat.

1. El centralisme és una mesura dels Estats per a poder imposar normes i directrius. Serveix per a facilitar el control d’una societat submisa i desinformada, atès que totes les persones s’han de sotmetre a la mateixa autoritat, sense cap mena de crítica viable. En el cas de la sanitat entenem que les ordres imposades des de l’Estat impedeixen un abordatge efectiu de la pandèmia en cada localitat. Cal apostar per la descentralització, però serà impossible fer-la efectiva si no destruïm el Poder de l’Estat. Tampoc servirà de res que aquest Poder passi a les mans de nous estats més petits, com en el cas català. En aquest territori, que té les competències transferides des de fa molts anys, i malgrat els molts escarafalls realitzats pel seu president durant aquesta crisi, la centralització i desmantellament del sistema sanitari són de les més fortes de l’Estat. No pot donar-se la descentralització necessària sense destrucció de l’Estat. Cal prescindir d’aquest sistema de control per a aconseguir un sistema sanitari útil que garanteixi la salut de les persones.

2. El Federalisme, eina organitzativa descentralitzadora, haurà de ser horitzontal i lliure. De res serveix que els diferents territoris organitzin el seu propi sistema sanitari, si estan sotmesos finalment a un ens superior, que a més pren decisions per sobre de la voluntat dels territoris. Per tant, per a establir un sistema sanitari federal, caldrà destruir l’Estat, per molt federalista que aquest digui ser.

3. Enfortir l’Atenció Primària mai serà una prioritat per a cap Estat, tampoc ho és per al Capitalisme. L’Atenció primària, almenys aparentment, és inversió d’esforç i material, per a obtenir el màxim grau de salut de la població, sense obtenir rèdit econòmic. No obstant això, des del punt de vista utilitarista de l’Estat i el Capitalisme, es poden obtenir benefici en formes diferents. Si la mà d’obra no està malalta, pot treballar millor. A més, de la inversió econòmica en sanitat per part de l’Estat, les empreses obtenen beneficis a través de contractes públics, introduint la variable del lucre personal en un servei a la comunitat. Si volem una Atenció Primària forta, arrelada en el territori i en la població, cal deslliurar-se de l’Estat i del Capitalisme.

4. L’Estat no permet que la solució de les problemàtiques sigui organitzada des de la base. Per això ha omplert els carrers de militars i policies, i està controlant tota la iniciativa popular acte-organitzada. La base del seu control és la submissió acrítica de la població i no permetran que sorgeixin plans de contingència per a catàstrofes, que tinguin com a base i arrelament les localitats, perquè això minaria el seu Poder. Si volem preveer catàstrofes i organitzar la resposta des de les localitats, haurem d’acabar amb l’Estat.

5. L’Estat és qui decideix on s’inverteixen els recursos de totes les persones del territori. Les iniciatives que s’estan duent a terme des d’organitzacions sindicals, veïnals o voluntariat municipal, no poden pal·liar la falta d’inversió general en el sistema sanitari. Els recursos que es generen en els territoris, que no són només monetaris, acaben per desaparèixer entre els múltiples intermediaris que componen la cadena que forma el Mercat capitalista-estatista. Avís per a navegants: comet un error qui pensa que un Estat Català no establirà el mateix criteri, ja que sense estar conformat com a Estat ja ho està fent.

6. La solidaritat no es pot aplicar si no és en un pla d’igualtat de condicions. Un Estat no aplica caritat sobre la seva ciutadania, sinó que estableix un règim burocràtic d’ajudes públiques. El Capitalisme no practica la solidaritat amb les persones, sinó que ofereix caritat a la seva plantilla, com ho fa Amancio Ortega. La solidaritat entre Estats no és possible, perquè no s’aplica des d’i sobre les persones, sinó que l’aportació es fa directament a l’aparell central. Per a fer possible l’aplicació de la solidaritat, cal eliminar els obstacles per a la igualtat entre territoris. Això no es pot aconseguir sense eliminar l’Estat.

El confinament és dur. Les persones que puguem, aprofitem-ho per a desendollar-nos de mátrix i sortir a la vida real. Reflexiona, discuteix amb el teu veïnat, pensa en solucions de futur que puguem desenvolupar. Pensa en una vida millor per a tu i les teves. Imagina una vida sense Estat i sense Capitalisme. Per una societat horitzontal, més justa i més segura. Per una societat sense jerarquies, ni dominació. Per una societat anàrquica. Organitza’t i lluita.

Secció Transport Sanitari

SOV Manresa CNT

SOV CNT Manresa

Sindicat d'Oficis Varis de Manresa - Catalunya central (que inclou comarques de l'Anoia, del Bages, del Berguedà, el Solsonès i el Moianès)

Deixa un comentari