Història de la CNT a Manresa

La Confederació Nacional del Treball, CNT, va néixer el 1910 a un congrés a Barcelona. Era una confluència de societats obreres d’ofici que ja existien, algunes amb molta tradició com les del fabril-tèxtil. De la nostra ciutat només hi va assistir la societat de tintorers, al congrés de 1911 (l’any següent del congrés de fundació). En paral·lel, diverses societats obreres van crear una Federació Obrera Local de Manresa, que va establir-se el 1912. El sindicat impulsor seria la Unió Metal·lúrgica, tot i que aviat existiria un sindicat ferroviari i un del fabril-tèxtil. Aquesta federació obrera ingressaria en bloc a la CNT durant els anys següents, participant als diversos plens i congressos a partir de 1914-15.

(per llegir sobre la història anarcosindicalista d’Igualada us recomanem els Quaderns d’Història Social, d’aquesta ciutat germana)

La federació local de la CNT va tenir molta força entre 1917 i 1923. Tant fou així que organitzava aproximadament el 60% de tot el cens obrer de la ciutat. La Federació Local va liderar les vagues de l’agost de 1917 i les de setembre de 1919, molt importants a la nostra ciutat. Però la conflictivitat obrera també comportava una resposta patronal i a partir del mes d’octubre de 1919 la patronal va tancar les portes de les fàbriques condemnant a unes 7.500 persones a passar gana, ja que poques tenien estalvis. Aquesta situació s’estabilitzaria a mitjans de 1920 i la Federació Local va perdre alguns sindicats sota amenaça d’atemptats contra els seus dirigents. El 1923, la CNT torna a desenvolupar-se i de nou, es dispara l’afiliació i es reorganitzen els sindicats. No obstant això, el 1923 també serà l’any del cop d’estat de Miguel Primo de Rivera que aplicarà una dura repressió sobre el moviment sindical tenint lloc un seguit de detencions a la ciutat, desmantellant la estructura sindical. 

L’organització es reconstruirà el 1930, a partir de diversos sindicats de ram que tornaven a l’activitat (el fabril va tenir protagonisme a la vaga de 1928, la “vaga de les 8 hores i quart”). Així, el sindicat cenetista tenir molta influència en els successos que envoltarien la proclamació de la Segona República com ara la vaga del 12 de desembre de 1930 o la vaga del 14 d’abril (suposaven que la Guàrdia Civil podria atacar la incipient república). D’aquesta manera en poc temps van poder organitzar de nou uns 8.500 treballadors i treballadores. En aquell 1931 destacarien les vagues generals del 13 de juliol o la del 4 de setembre així com la vaga de la telefònica i diverses vagues sectorials, totes impulsades des del sindicat revolucionari.

(Podeu llegir un article sobre el moviment obrer del Berguedà)

Per resumir el període de la Segona República, la CNT va ser el principal sindicat, però va patir una crisi interna entre 1933 i 1934, degut a diferents postures dins del sindicat sobre el que calia fer, si recolzar la República i construir un moviment sindical fort capaç d’establir un sistema sindicalista revolucionari (és a dir, gestionar la economia) o si anar a fer la revolució aprofitant la feblesa del règim republicà com volia el sector més revolucionari (habitualment identificat amb la FAI). El cas és que la organització no tornaria a actuar de forma unitària fins 1936. Entremig destacarien les vagues del tèxtil de finals de 1931, que portarien indirectament a la Vaga Revolucionària de l’Alt Llobregat de gener de 1932 (i detonant de l’escissió abans esmentada), les vagues mineres de Cardona, Súria i Sallent (intermitents, ja que cada any van haver-hi vagues importants a cada poble), la vaga de la casa Alter i la Pirelli de 1932, les insurreccions anarquistes de gener de 1933 i desembre de 1933, la vaga de contramestres de 1934, la vaga general del 13 de gener de 1934, la Revolució d’Octubre de 1934…

El país estava vivint una època molt convulsa que segons el que passava a la resta d’Europa s’estava couent un enfrontament a gran escala entre el feixisme i la revolució. La classe obrera espanyola vivia en un estat de mobilització permanent que l’apropava a la idea de la revolució social. Això és més o menys el que va portar a 1936. La Guerra Civil va comportar una resposta revolucionària per part de les masses i per tant una època de gran desenvolupament i protagonisme de la CNT del que podríem destacar les col·lectivitzacions industrials, mineres i camperoles o les milícies antifeixistes. 

Amb el final de la guerra i la derrota el pes del franquisme era asfixiant. Amb tot, la CNT es va poder reconstruir clandestinament a casa nostra el 1942, i desprès d’unes detencions que la van aturar, un altre cop el 1944. Malgrat la repressió franquista jugaria un paper important en aquell període de 1944-46 que va culminar amb la vaga general produïda per la Fàbrica Nova. Malgrat aquesta breu aparició la CNT seria destruida per les detencions i la discòrdia interna que les van acompanyar. L’ambient tornava a ser irrespirable i l’anarcosindicalisme va perdre pistonada fins els anys 70s. Altres tendències obreres ocuparien el seu lloc en el futur.

Ja en la dècada dels 70s, les primeres aparicions públiques seria a partir de 1974, per mig d’unes pintades de joves llibertaris i també d’alguns militants que actuaven pel seu compte dins del sindicat vertical. Amb tot, no seria fins el maig de 1976 quan el sindicat va reaparexer plenament amb un manifest llançat a la ciutadania. En poc temps va guanyar afiliació i arribaria al miler per l’any següent (amb uns 2.500-3.000 a la comarca durant els moments més àlgids). Seria l’oposició per la esquerra més ferm que tingué la central Comissions Obreres, que en aquesta època era hegemònica. Malgrat aquest període també breu el sindicat entraria en conflictes interns i cap els primers anys 1980s perderia la majoria de l’afiliació. A més patiria d’una important escissió, que anys més tard formaria allò que avui és la CGT. 

En el nostre cas, el sindicat anarcosindicalista va quedar reduit a pocs militants i al paper de sindicat dedicat a la vida orgànica dins de la CNT, més que com a sindicat representatiu de la classe obrera local. L’activitat solia ser de caire intern, i malgrat un revifament durant els primers anys 90s, el sindicat va quedar aturat uns anys.

Les coses van canviar cap el 2005 quan diversos conflictes laborals van fer reactivar el sindicat, fent que guanyés capacitat, vitalitat i efectivitat, present en diversos conflictes i en la vida associativa de la nostra ciutat. Una de les campanyes més actives d’aquests inicis seria la d’Amadeu Casellas, pres llibertari. Però també diversos conflictes han posat a to el sindicat fins l’actualitat, sense oblidar-nos del rol exercit durant les vagues generals de 2013.