El capitalisme ens porta al límit. Nosaltres responem!

Darrere la gran escalada del preu de l’electricitat que hem patit aquest estiu, trobem un clar responsable en les empreses que produeixen llum. No obstant, si fem una ullada al nostre voltant veurem que l’estat espanyol no és l’únic que està patint aquest espoli. En altres països europeus o als Estats Units s’estan donant les mateixes escalades que porten la classe treballadora al límit.

Aquest terrorisme energètic està basat en l’especulació més descarnada. L’exemple més sagnant és el buidatge dels embassaments que hem vist aquest estiu. Buidats que es produeixen per aprofitar preus favorables a les companyies, sense importar ni l’entorn ni l’economia local. Però això no és tot, també hi ha un factor internacional que és la geopolítica de el gas.

Abans que entri en explotació el gasoducte North Stream 2, que uneix directament Rússia i Alemanya, estem vivint una escalada d’enfrontaments diplomàtics entre el Marroc i Algèria, sent l’estat espanyol el sac de cops, que no s’assabenta d’on li vénen.
Per si això fos poc, les centrals nuclears franceses fa anys que funcionen a mitja càrrega. França necessita una aportació energètica en aquest món de la digitalització i l’electrificació a marxes forçades. I aquesta aportació venia de les xarxes d’alta tensió espanyoles. Si a aquest panorama hi afegim el convuls mercat petroler ja tenim tots els ingredients per a un gran problema.

Anant a el gra. Els problemes de l’estat espanyol van començar al privatitzar l’energia elèctrica. Davant això, difícil és fer previsions i operar en conseqüència. Encara que el govern tingui una responsabilitat, i la té, tota la trama està muntada per als interessos d’aquestes companyies. La proposta d’expropiació i nacionalització d’aquestes empreses ens poden arribar a sonar atractives. Però quan hi hagués un altre govern de signe contrari les tornarien a privatitzar.

Així doncs, el problema és d’escala: cal reduir el consum d’energia. Això implica descomplexitzar la societat, fer-la més simple i vinculada a el territori. No podem aspirar a mantenir indefinidament una empremta energètica que requereix tres planetes per viure. Cal decréixer.

Ara bé, com li expliquem això a una família que no arriba a final de mes? Des de la honestedat. Expliquem que, segons les nostres dades, des del nostre convenciment, el capitalisme ha arribat als seus límits físics. En altres paraules: mai més tornarem a viure en una societat amb tants recursos materials disponibles.

Aquesta resposta, en lloc de al fatalisme i la depressió, ha de conduir a una proposta concreta. El capitalisme no pot viure en un context de contracció d’energia (el PIB està directament vinculat a l’augment d’energia), però les persones si. Portem més de 4 milions d’anys sobre la Terra sense necessitat d’internet o d’anar en creuer. Viure amb menys no vol dir viure pitjor, si es fa de forma col·lectiva o comunitària.

La proposta és necessàriament anticapitalista. El capitalisme ha de caure, i això és revolucionari per se. Els rics, així en abstracte, consumeixen el 50% dels recursos. Uns pocs milers d’ells contaminen com la meitat de la població del nostre país a causa del seu ritme de vida altament consumidor de recursos i energia. El nostre planeta no es pot permetre la seva existència.

Però entenem que sense força en el bàndol del poble el capitalisme no caurà, sinó que donarà peu a escenaris pitjors com l’ecofeixisme (o sigui, el decreixement decretat des de dalt i, per descomptat, en contra de certs sectors de la població) i l’auge dels senyors de la guerra. És a dir, que romandre en la queixa sense organitzar-se és permetre el manteniment de l’espoli que patim. Entenem que el canvi és col·lectiu i revolucionari. És alhora constructiu d’una nova societat i destructiu de l’anterior, fonamentada en els privilegis de l’1%.

Les organitzacions de classe som eines per produir aquest canvi. Som el múscul del poble, els que ens ho juguem tot pels interessos de la majoria. Volem comptar amb tu per construir una societat diferent, basada en els valors de la solidaritat, el suport mutu, la dignitat i l’autogestió col·lectiva.

Les condicions de vida de la classe treballadora són les que són. Podem canviar algunes coses mitjançant la lluita: rebuts més barats o nacionalitzacions estratègiques, entre d’altres; o canviar-les mitjançant la proposta: descentralització de l’energia, empreses cooperatives o municipals, augment de l’eficiència o reducció del consum. En això, no ho podem negar, hi pot participar el govern ja sigui perquè vulgui apagar una revolta o perquè vulgui capitalitzar el nostre esforç. Però entenguem que el problema de fons és el model econòmic que ens domina, i davant d’això, poc poden fer els governs.

Per construir una societat de persones lliures i iguals hem d’empoderar la nostra classe. I l’empoderament es dóna precisament en la lluita quotidiana. Per poder afrontar aquestes lluites de cada dia, necessitem totes les aportacions possibles perquè sinó podem perdre. Però, creieu-nos, quan aconseguim algunes victòries es construirà un poble treballador que avança amb pas ferm cap al seu alliberament.

Compta amb CNT

Lluita. Construcció. Dignitat. Resiliència

CNT de Manresa

CNT de Manresa - Catalunya central (que inclou comarques de l'Anoia, del Bages, del Berguedà, el Solsonès i el Moianès)

Figueres