Davant el Primer de Maig de 2021

Quin sentit té el Primer de Maig avui dia?

A efectes de la classe treballadora actual el 1 de Maig és un dia marcat en vermell al calendari. Bàsicament, n’és un dia de festa. La necessitat de desconnectar del dia a dia és tal, que moltíssima gent s’ho pren com un dia per anar de visita, d’excursió o a passejar. Altres treballadores i treballadors, degut a la precarització creixent del món del treball, sobre tot, amb la desregularització de la feina, que vivim, doncs s’ho passen treballant. En poquíssims casos l’1 de Maig s’identifica amb lluita sindical. 

L’1 de Maig fou un dia de lluita per que al segle XIX hi havia un objectiu comú, per gran part de la classe obrera: les 8 hores. I degut a aquest objectiu, la gent d’aleshores estava disposada a anar a la vaga, com aquella de 1886 de Chicago o la del 1890 al Bages. Nosaltres solem dir que la rellevància de l’1 de Maig va decaure quan es va implantar com un dia de festa, despullant-lo així, de qualsevol intenció reivindicativa. 

A més, la gent de l’època, se sentia “classe”. És a dir, un segment de la població unit per unes característiques estructurals comunes. En aquest cas, la seva relació amb els mitjans de producció. No es quedava aquí, ja que ben podríen no haver-li donat cap importància a aquell fet. La classe era una construcció social. Es basava en sentiments, en cultura, en comunitat i en identitat. Aquests trets venien dels milers de conflictes laborals i vagues, o fins i tot, insurreccions i motins que havia viscut el proletariat arreu del món des de la Revolució Industrial. La conflictivitat i la seva autoorganització els recordava que hi havia una classe per damunt seu que els volia sotmesos i callats. 

Fa un segle els primers de maig eren multitudinaris, pot ser no tant per reivindicacions concretes, sinó com a símbol. L’1 de Maig representava la força dels de baix, que podrien prendre les regnes del món. Era un dia d’utopia, i per tant, alegre i optimista. 

Avui dia vivim arrossegant el pessimisme del “no hi ha futur”. Gran part de la poca gent que surtim al carrer o ho fem per tradició, o per reivindicar alguna cosa concreta. Però sense creure gaire en una victòria palpable. El capital ha guanyat tantes batalles i la nostra ha classe n’ha perdut tantes que ha quedat desballestada i sense identitat. Una part de l’esquerra ha contribuit força a que es donés aquesta situació, no és cap secret. 

El panorama del 2021 no pot ser més desolador: un món enmig d’una pandèmia, amb la classe obrera majorment desarticulada, amb una crisis (energètica, climàtica) a punt d’enganxar amb l’actual.

Eppur si muove

No obstant això, el món no s’atura. Com deia en Galileu, “…i no obstant, es mou [el planeta Terra]”. La història no s’acava aquí. No defallirem per que no marxarem enlloc. Seguim! La CNT és producte de l’autoorganització de la nostra classe, ara ja fa poc més d’un segle. Avui dia l’autoorganització de la gent també hi és. En molts àmbits (sanitat, eduació, pensions, agricultura, barris, defensa del territori, etc.). No n’hem confluit gaire encara i les lluites socials viuen sovint d’esquenes les unes amb les altres. 

Entenem que la confluència de projectes d’autoorganització de base i de les lluites socials és fonamental per donar un pas endavant que consolidi una alternativa. Aquests pasos han de recollir també les nombroses lluites laborals – malauradament defensives a l’actualitat – que recórren tot el territori de bat a bat. La precarietat només es revertirà des de la fortalesa – o reconstrucció – de la nostra classe. No ens ho farà el Govern. 

Aquest és el sentit de la CNT. Nosaltres podem aportar la utopia necessària per superar aquest model de societat tant inhumà que patim. Sense mirar a l’horitzó, caminar és molt més cansat! Davant el que hem vist en aquests últims anys, pensem que la nostra proposta, el comunisme llibertari, és el model de societat que necessita el territori. Els Màrtirs de Chicago no només van ser penjats per demanar les 8 hores, sinó per donar-li un sentit a llarg termini – el comunisme anàrquic – a una lluita concreta. 

En resum, apostem per l’autoorganització, per la confluència de les autoorganitzacions, per una articulació ferma d’aquestes confluències i tot tenint en compte un objectiu finalista que doni un sentit a allò que estem fent, el comunisme llibertari. 

Aquest 1 de Maig volem més sindicalisme, més dignitat. 

Secretari General
Miguel G. Gómez

SOV CNT Manresa

Sindicat d'Oficis Varis de Manresa - Catalunya central (que inclou comarques de l'Anoia, del Bages, del Berguedà, el Solsonès i el Moianès)